Però encara  hi ha un aspecte més  que no em permet el No i és que senzillament  no vull participar en la poderosa manipulació que el PP farà d’aquest no, tant aquí com sobretot a Espanya. De ben segur que amb l’ajut de la  parafernàlia mediàtica, que  domina, convertirà el No, a nivell de l’estat, en un aval a les seves bogeries retrògrades que pretenen convertir en projectes de futur “nacional”.

 L’Abstenció és l’única actitud que em permet per una banda dir a la classe política espanyola  que pel seu projecte d’Espanya, tal com ells l’entenen i ens volen obligar a entendre’l, que no comptin amb mi .
I tampoc  veig una altra manera de dir a la nostra classe política, la catalana, que la seva negociació de l’estatut a Madrid escarneix les formes més elementals de conducta política i menys si sincerament es pretenia la defensa dels interessos nacionals catalans davant del Parlament de Madrid i el seu govern.
Un repte nacional de l’envergadura  de l’estatut  de Miravet del 30 de setembre no es podia defensar així. Acceptar d’anar un per un, a negociar separats un projecte ambiciós és una manca d’intel•ligència i d’una mediocritat política sense pal•liatius. Els uns, el PSC per protegir i blindar la seva submissió al PSOE, els altres, CiU, per poder maniobrar tant com calgués  en defensa dels seus interessos partidistes i “protagonisme fotogràfic”. I els demés, IUV i ERC, per no haver tingut el coratge de plantar-se, posant en joc el molt poder que tenien, i que ja no tenen, per bloquejar una negociació que portada d’aquella manera sabien  condemnada a la rebaixa de gran part dels paràmetres defensats en l’estatut del 30 de setembre.

Pàgina 3/4 // Passar a la següent.