"Que no s'apague la llum" a Barcelona


Lluís Llach sempre ha sentit devoció pels joves talents de la cançó que sorgien del País Valencià. Si fa una dècada va produir el debut de Joan Amèric, ara el seu últim objecte de desig són les cançons de Feliu Ventura. Llach ha quedat pres pel seu segon disc, Barricades de paper, fins al punt de convidar-lo a fer un espectacle junts on cadascun reinterpreta les cançons que més li agraden de l’altre. Després d’estrenar-lo a Alacant, el dissabte 26 de febrer el van estrenar amb molt bona crítica.





Lluís Llach i Feliu Ventura, agradable diàleg nord-sud
El Periódico de Catalunya
1 març 2005
Jordi Bianciotto

Que Lluís Llach allargui la mà a Feliu Ventura té alguna cosa de gest de generositat en un moment en què el de Verges torna a llançar missatges críptics sobre eseu retir, i en què les ganes d’ajudar una possible ànima bessona pesen més que l’ego (una síndrome pròpia dels grans). També es pot veure com una entremaliadura: en uns temps en què ressuscita l’irresponsable debat polític (i no lingüístic) català-valencià, Llach s’alia amb un cantautor de Xàtiva que utilitza una variant de la seva mateixa llengua.

Un dels esculls de l’aliança és que Ventura difícilment pot veure en Llach un col.laborador. És el mestre. La icona del tardofranquisme a qui els seus pares escoltaven quan ell era nen. Això es va veure al recital Que no s’apague la llum, perquè Ventura va actuar mogut per la prudència i el respecte. Amés, Ventura, tot i comptar amb algunes cançons apreciables, encara està una mica verd.
Al no tenir Llach un disc nou per presentar, i com que el seu repertori el va escollir Ventura (que, d’això, sembla que en sap bastant), l’ocasió va ser propícia per assistir al rescat d’unes quantes joies de l’artista: Alè (amb Llach sol al piano), Venim del nord, venim del sud, País petit, Viatge a Ítaca i fins i tot la semiperduda El bandoler, amb Ventura en el paper de reu que demana clemència (¿tenia doble lectura?). Amb arranjaments renovats i eficients, malgrat algun rampell de guitarra i saxo de radiofórmula adulta. I amb un Llach que s’imposava, en carisma vocal, a Ventura.
El valencià es va fer respectar amb Que no s’apague la llum i No sé què sent. Aquí, la seva mirada té un abast més gran que quan vol ser més pop, com a Recorda respirar. Sí, els seus missatges són d’un idealisme per caure de cul, però per això mateix entronca amb el Llach més juvenil i somiador. Tot i les asimetries, l’espectacle és possible.





Reivindicación a tres bandas
El País
28 de febrer 2005
Luis Hidalgo

Una nueva manera de escuchar a Llach una forma de escuchar a Feliu Ventura. Savia que lleva tiempo corriendo, autoafirmando su existencia, reclamando calor para para tantas cosas frías, y savia nueva que ya por el solo hecho de correr, aunque sólo sea un poquito, siente el sentido de su existencia. Dos fotos fijas de dos carreras en movimiento, y ambas coincidieron en la programación del Festival Barnasants para, juntas, cantar que no hay tanta diferencia entre ambas, que hay un pálpito común, que en la diversidad de sus acentos se encuentran las palabras de una misma intención. En este sentido fue un éxito.
De entrada porque el Barcelona Teatre Musical se llenó pese a que Llach no era el único reclamo. También quizá se llenó por ello, pues se sabía que gracias  a la familiar intromisión de Ventura en el repertorio del intérprete de Verges habría oportunidad de escuchar canciones añoradas que ya apenas palpitan en su repertorio. Sabiendo que la noche pintaba especial, con estreno de espectáculo Que no s'apague la llum, y una confirmación de alternativa dibujada en el trasfondo, más de 2.500 personas asistieron a un idilio a triple banda: el de Llach, Ventura y el de la reivindicación.
Esa palabra y esa actitud dominaron toda la velada, Llach reivindicó a Ventura introduciendo al artista de Xàtiva a un público que de otra manera no le habría descubierto. Ante ese artista, el público reaccionó con respeto y cierta renuencia  a aceptar ese particular tono de cantar que tiene el valenciano, sin acomodarse totalmente a esa sensación de riesgo que Feliu parece afrontar cada vez que inicia una estrofa con esa voz que parece que se romperá en la siguiente sílaba. El público también aceptó educadamente, aunque sin aspavientos, la composiciones de Ventura, que bien cantadas por él o bien secundadas por Llach se aproximaban en algunos casos a una suerte de pop, que para la mayor parte del público presente no encarna las virtudes de lo que ha de ser una canción de autor.
Por otra parte, Ventura reivindicó al Llach que le marcó en sus inicios, un Llach que precisamente emergió de una de sus facetas más pop por medio de canciones sin excesivos arreglos, que iban directas al meollo melódico y a la historia contada por sus palabras. Onades o las dos veces interpretada País petit fueron ejemplos de ese Llach más temprano que enterneció un público entregado. Y la llave que abrió esa puerta se llamó Feliu. Canciones emblemáticas como El bandoler, Venim del nord, venim del sud o Itaca favorecieron la aparición de los suspiros con los que el público saludaba el inicio de una nueva cascada de recuerdos facilitados por la presencia del  joven de Xàtiva.
También se reinvidicó la reivindicación, canto de fondo que unes las raíces de Llach y de Ventura y les sirve para denotar lo que aman, lo que son, a lo que aspiran y, en el fondo, lo que sienten están perdiendo  poco a poco en una sociedad que sólo respecta el paisaje cuando toca aplaudir una canción que habla sobre su destrucción. Esa batalla que a veces sólo se gana en el terreno de los símbolos fue el discurso de fondo de una noche en la que simbólicamente Llach  pareció decir  que se siente ya apremiado por reconocer en alguien la continuación cómplice de unas ideas, de una sensibilidad.





Llach i Ventura reinventen la cançó protesta
El Punt
28 de febrer 2005
Roger Palà


Fins fa dos dies, cançó protesta era un terme desfasat i carrincló. Això es va acabar el dissabte 26 de febrer al Barcelona Teatre Musical, amb la presentació dins el cicle Barnasants de l'espetacle de Lluís Llach i Feliu Ventura Que no s'apague la llum. Dos accents de cada punta del país units amb un mateix objectiu: reivindicar en la modernitat la cançó com a eina de combat per l'emancipació. «No entenc una altra forma de cançó / que la que parla dels qui no / tenen veu mitjans ni força per seguir lluitant», canta Feliu Ventura en el seu manifest musical, Cançó XXI.
Tots aquests principis van impregnar el repertori de la nit: cants a la militància, a la llengua, als Països Catalans, a la llibertat d'estimar i a la defensa del territori. Amb un públic que omplia de gom a gom el BTM, Lluís Llach va estar al seu nivell habitual: molt amunt. Cadascú va triar quines cançons de l'altre volia interpretar, i això va permetre recuperar temes poc habituals del repertori llachià, com ara El bandoler, amb arranjaments jazzístics i Ventura interpretant el paper de víctima. També van sonar País petit i Vida, i es va poder sentir com les cançons de Feliu Ventura, amb la veu del cantant de Verges, s'eleven a l'enèssima potència.
Ventura, que només ha editat dos discos, va demostrar que el treball amb Llach l'ha enfortit com a vocalista. No només quan canta els seus temes, sinó també quan ataca amb seguretat peces clau en la geografia musical del país, com ara Venim del nord, venim del sud. Les seves cançons sonen al nivell de les composicions de Llach. Cal destacar Que no s'apague la llum, de la qual el mateix cantant de Verges va declarar sentir-se'n gelós. El concert va acabar amb el públic dempeus corejant lemes a favor de la independència dels Països Catalans i cantant a cor, ja sense els músics a l'escenari, Que tinguem sort i L'estaca.
La gira conjunta de Llach i Ventura durarà fins al novembre. El pròxim 23 d'abril actuaran al Palau Sant Jordi, en el marc d'un macroconcert en defensa de la llengua. I també hi ha la possibilitat que s'editi un disc conjunt de l'espectacle. Lluís Llach, doncs, projecta un altre cop amb èxit un autor que té moltes coses a dir. Però Feliu Ventura haurà de saber gestionar molt bé tot aquest capital i tocar de peus a terra per no morir d'èxit. Sembla que ja ho fa: l'endemà mateix d'omplir el BTM actuava a l'ateneu popular la Torna de Gràcia, davant del públic fidel de sempre, de forma gratuïta i desendollada. N'hi ha que són incorregibles.





Gran maestro, aplicado discípulo
La Vanguardia
28 febrer 2005
Ramon Súrio

No se trataba del típico apadrinamiento de un gran artista a una voz emergente; de invitarla de telonero o a lo sumo a compartir algún tema en los bises. El encuentro entre Lluís Llach y Feliu Ventura fue la máxima expresión de camaradería y fraternidad, un emotivo juego de versiones mutuas, cantadas por separado o a dúo, pero siempre arropados por una banda de gran lujo que proporcionaba perfiles de fusión jassística, rockera o pinceladas étnicas, según requirieran los nuevos arreglos.
El espectáculo cuenta con una sencilla pero elegante escenografía, con proyecciones de texturas en una pantalla y luces de papel redondas cuya intensidad crecía     y decrecía para dar sentido al título del encuentro, Que no s'apague la llum, homenaje a la canción de Ventura de la que Llach confesó sentir envidia. La cantaron a dúo dos veces, al principio y al final, entre la clamor de una audiencia que abarrotó el recinto y que incluso después de los bises y de que Llach saliera al escenario para gritar de viva voz que no podían continuar porque los técnicos habían cortado el sonido, siguió sin moverse, reclamando más hasta consolarse por su cuenta, cantando a coro Que tinguem sort y L'estaca.
El experimento había funcionado y lo más sorprendente era la naturalidad que transpiraba el veinteañero Feliu Ventura tratando de a tú a tú a un tótem de la canción del calibre de Llach. Las presentaciones de los temas, sus miradas y sonrisas cómplices, denotaban una conexión que va más allá de la música. Llach reconoció que a ambos los une ser de pueblo, uno de Verges y el otro de Xàtiva, y tener fuertes raigambres con su tierra, ese País petit convertido por él en gran canción.
La gran diferencia, constatable de buenas a primeras, durante las interpretaciones a dúo de Aprendre y Onades, estriba en la entonación. El aplicado discípulo tiene una voz seca, de una rudeza que no puede competir con el lirismo del gran maestro; Ventura es mejor compositor que cantante y Llach es excelente en ambas facetas. Basta decir que su interpretación, acompañándose al piano, de Alè fue uno de los momentos más emotivos de la noche. También quedará para la memoria la divertida versión de El bandoler, convertida en un dechado de swing, y la imprescindible Venim del nord, venim del sud. presidida por el rítmico sabor arábigo de la darbuka.
Ventura pudo presentar con vestidos nuevos alguna de las canciones de su espartano disco Barricades de paper, que no desentonaron aunque vieran que competir con epopeyas como la del Viatge a Itaca o la de Vida. Fue un jugoso intercambio de cromos, de peticiones que incluyen Un no sé què y No sé que sent, prueba de que hasta en la semántica son seres afines.





L'únic que es va apagar van ser els micros
Avui
28 de febrer 2005
Pep Blay


'Que no s'apague la llum'. Lluís Llach (veu i teclats); Feliu Ventura (veu); Laura Almerich (guitarra clàssica, marimba, acordió, veus); Jorge Cuscueta (saxos, clarinet); Dani Forcada (bateria, percussions); Jordi Portaz (baix elèctric, contrabaix); Laly Rodríguez (guitarres acústiques i elèctrica); Borja Penalba (guitarres). Barnasants. Palau dels Esports. 26 de febrer.

"El que hem de fer ho hem de fer entre els dos, amb la unitat de paraula i d'acords". Aquests versos de la cançó Que no s'apague la llum simbolitzen perfectament el pròposit de l'espectacle de col·laboració entre un monstre de l'escena musical com Lluís Llach i un nouvingut anomenat Feliu Ventura. El cantautor de Verges va interpretar aquest tema com un cant d'amor ple de sensualitats i vitalitats, però l'autor del poema, el jove artista de Xàtiva, el va compondre com una reafirmació de Països Catalans. Una nova versió del missatge que ja va llançar fa molts anys el seu mestre, i que ahir es va tornar a escoltar en format de duet: "Venim del nord, venim del sud".
Catalans i valencians. Cançó, llengua i cultura, un vincle tan inseparable com el sentiment de pertànyer a una mateixa terra. Sense explicitar mai la croada pepera anticatalà del País Valencià i la manca de convicció dels polítics per afrontar les veritats històriques, Llach va preferir apel·lar als "ciutadans, perquè estiguem a l'alçada del nostre paper de ciutadans. Si no, què serà del país!".
A part de terra i nació, els altres temes protagonistes de l'espectacle van ser l'ecologisme, l'amor i el sexe. Llach va exercir el paper de mecenes protector posant en un primer pla les inspirades composicions de Feliu Ventura -especialment la que dóna títol a l'espectacle-, mentre que el jove, amb un excés de respecte al mestre que li impedia tractar-lo de tu a tu com a artista, superava la por escènica a mesura que passaven els minuts, en un Palau dels Esports ple fins a l'últim racó. Era impossible que aquella emocionant experiència que estava vivint, tant per la quantitat de públic com pel seu calorós comportament, no el sobrepassés.
Si el nivell de composicions, per ambdues parts, va ser excel·lent, el d'interpretació "només" va ser quasi excel·lent. La veu de Feliu, afinada però massa sovint buida de matisos i contrastos -insisteixo, no era gens fàcil el seu paper-, i els arranjaments en clau de pop amable homogeneïtzaven el to del concert en un color massa pastís, que no sempre afavoria el discurs de les cançons. L'excés d'electricitat va globalitzar el so sense respectar la diferència d'ambdues personalitats musicals.
En el repertori hi van destacar Alè o Roda, per part de Llach, i Recorda respirar i El que diuen els arbres per part de Ventura. Com a anècdota, un Bandoler en clau de swing. El valencià va pregar a Llach de recuperar una cançó procedent del seu "paleolític" -com ell mateix diu- i es va venjar reversionant-la amb un toc cabareter que reduïa a pur acudit el drama del bandoler sanguinari a punt de morir a la forca.
Al final dels bisos, Llach i Ventura van optar per repetir País petit a dues veus i la cançó que dóna nom a l'espectacle, amb la intenció de fixar una conclusió ben clara: Que no s'apague la llum. I la llum no es va apagar, però els micros sí. Per això els artistes es van quedar muts sobre l'escenari sense poder reprendre els nous bisos que els havia demanat un públic que es negava a desallotjar el Palau. Com a resposta, un grup d'aficionats, des de les grades, va començar a interpretar Que tinguem sort i ràpidament es va contagiar la flama entre tots els assistents, un cor improvisat de milers de persones que van acabar ovacionant-se els uns als altres. I encara hi van afegir un parell d'estrofes de L'estaca! Els anys passen, però hi ha rituals que són inalterables.






































 Copyright © 2002, www.lluisllach.com - Avis Legal